Pensaments

LA TEMPRAN�A .

eladihuguet — 2009-10-24T12:01:26+01:00

LA  TEMPRANÇA ve de la paraula llatina " temperantia " = dominadora del temps i del món exterior. El mateix terme " temprança " sembla referir en certa manera a el que està " fora de l'home ". Aquesta referència a elements externs de l'home té la base dins el mateix home. Garanteix a cada home el domini del " JO SUPERIOR " " sobre el " JO INFERIOR ".

La Temprança és la virtut que modera i ordena l'atracció dels plaers i procura l'equilibri en l'ús dels béns creats. Assegura el domini de la voluntat sobre els instints. Aquesta virtut ajuda a adormir les nostres embranzides , passions, i desitjos a través de la voluntat.  LA Temprança humanitza més a l'home i l'allunya dels animals. Fa que el cos i els nostres sentits trobin   el lloc exacte que els correspon en el nostre ésser humà. El qui no està habituat a negar-se res, el qui obra la porta a tot el que demanen els sentits i busquen en primer terme agradar al cos, difícilment podran ser amos de si mateixos i arribar en plenitud fins a Déu.

La manca de temprança genera una munió de vicis : gola ( apetit desordenat de menjar i beure ) , l'enveija, la ira, l'egoisme, .La persona temperada és més lliure , i per tant més feliç perquè un mateix es veu amo dels seus actes i sap ordenar-los cap al fi desitjat. Quant la temprança   està lluny esten com embotits, fins i tot embrutits. Ens envolta un clima on l'important és el cos, la salut, el plaer i la nostra aparença davant dels altres. Ens assemblem a un tren que descarrila : es trabalsa, surt dels seus rails i queda incapacitat per seguir emdavant. Amb el cor pesat i fart de tot es molt difícil que l'ànim emprengui l'embranzida necessaria per volar cap a dalt.

VIURE LA TREMPRANÇA significa : esforçar-se per ser cada dia millor, no cedir davant els gustos, desitjos o rebequeries que poden malmetre la nostre amistat amb Déu i els germans. Ser congruent amb el que penso, dic i faig. No justificar el que no puc buscant pretextos. Vençe el desitg del plaer i de la comoditat. Conèixer les pròpies debilitats i evitar caure en circunstàncies perilloses.

VIURE BÉ LA TEMPRANÇA suposa caminar despresos dels béns , donar-hi la importància que tenen i no més. No crear-se necessitats, no fer despeses inútils, tenir moderació en el menjar, en la beguda, en el descans. Prescindir de capricis. " L'home val més pel que és que pel que té ". No podem tenir el ventre com a déu. D'ordinari mengem més del que necessitem. La temprança fa referència també a la moderació de la curiositat, del parlar sense mesura, del port extern ( enmillarar-se amb freqüència) i de les bromes de malt gust.

La temprança s'assimila a la " sobrietat " i com diu el beat Joan Pau II això no vol dir : " que el home sobri, virtuós, no pugui ser " espontani ", ni pugui gaudir , ni pugui plorar, ni pugui expressar els propis sentiments, és a dir, no vol dir   que s'hagi de fer-se insensible, indiferent, com si fos de gel o de pedra ". La temprança t'ajuda a distingir entre el que és raonable i el que és immoderat. Vèncer la ira, la gula, l'enveja i suportar les molèsties amb serenitat.

FORTALESA: frases i cites

eladihuguet — 2009-10-22T18:48:16+01:00

Posaré una serie de cites de les Cartes de Sant Pau que parlen de la virtut de la fortalesa. "  Déu   no ens ha donat l'esperit de timidesa , sinó de fortalesa, d'amor i de templança "   ( 2 tim 1, 7-8  . "   Germans, doneu-vos  ànims en el Senyor , i en la fortalesa del seu poder. Cobrir-vos amb l'armadura ( fortalesa ) de Déu, per poguer aguantar els atacs enganyosos del maligne " ( Efesis 10, 20).

" La meva gràcia t'hes suficient, doncs en la flaquesa, se perfecciona la fortalesa..... perquè quan soc dèbil llavors deving  fort  per la gracia de Crist " ( 2 Cor. 12, 3-l0 ). " Tot ho puc amb Aquell que en sosté " ( Fiulip. 4, 13 ) i finalment  la carta de l'apòstol Pere : " Crist us farà aptes, ferms, forts i incommovibles " ( 1 Pere 5, 9 ).s

Heus ací uns refrans relacionats amb la virtut de la fortalesa. "   Temps i fortalesa fan més que força i violència " ( Jean de la Fontaine ). " Virtut és fortalesa, ser bo és ser valent, escut, espasa i maça, perquè el coratge honrat vesteix totes les armes i no solament per ferir, i més que guarda, envesteix·" ( Antonio Machado ). " Ningú coneix la seva pròpia força mentre no s'ha trobat amb la necessitat "   ( Samnuel Johson ). " Només en la adversitat es troben les grans lliçons de fortalesa i d'heroisme " ( Séneca ).

" Per a les coses grans i àrdues es necessiten la combinació de : fortalesa, voluntat decidida, acció vigorosa, cap de gel, cor de foc i mà de ferro " ( Jaume Balmes ). " No hi ha arbre robust ni consistent sinó aquell que el vent assota amb freqüència " ( Sèneca ). " El bé pot resistir derrotes; el mal, no " ( Rabindranach   Tagore ) . " La més feble de totes les debilitats és el temor de semblar dèbils " ( Bousset ).

FORTALESA

eladihuguet — 2009-10-19T21:01:10+01:00

La FORTALESA és la tercera de les virtuts cardinals. El seu nom ve de la paraula llatina " fortitudo ". Té per objecte el bé difícil i ardu d''aconseguir . Consisteix en vèncer el  temor i fugir de la temeritat. La  fortalesa  assegura la fermesa en les dificultats i la constància en la recerca del bé. La  fortalesa és un curull d'energia, que permet superar totes les dificultats amb un ritme persistent i inflexible.

És la virtut que estimula l'ànim i el manté vigorós i esforçat, segons PLATÓ. La fortalesa ens dona el impuls per dirigir i mantenir en la direcció adequada el nostre projecte de vida. Podem tenir moltes ensopegades però això no vol pas dir que siguem vençuts. Una persona vençuda pel seu contrincant pot tonar a alçar-se, en   canvi , una d' ensorrada pel conformisme no pot aixecar el cap. La fortalesa és la resistència intel.ligent.

Assumir l'aventura de viure requereix fortalesa, valor, voluntat i treball.   És una aventura possible perquè depen d'una decisió personal, lliure i responsable. En la vida tot és incert i alhora maravellós. La vida ens porta per camins inesperats que són tot un repte per nosaltres. Viure requereix el coratge de viure la incertesa. Cal ser fort ( fortalesa ) i valent per viure amb intensitat i consciència.

La FORTALESA   s'adquireix a força de viure , d'encarar-nos amb les situacions que ens posen a prova. La fortalesa es fa més evident en l'adversitat que en la prosperitat. La por i el que  diran, treu a vegades el coratge cívic a homes que viuen en un clima d'amenaça . opresió o persecució. Per assolir la fortalesa, l'home ha d'estar  sostingut per un gran amor a la veritat i al bé que es lliura. Segons JOAN PAU II ; " La virtut de la fortalesa camina al mateix pas que la capacitat de sacrificar-se ".

És la virtut més estimada i que guanya més consideració. La   fortalesa és " la gran virtut : la virtut dels enamorats, dels convençuts, d'aquells que per un ideal noble són capaços d'enfrontar-se a perills, del cavaller errant que per amor, a la seva dama s'exposa a aventures perilloses, del qui sense desconèixer el que val la  seva vida - cada vida és irrepetible - es lliure gustosament , si cal, en nom d'un bé més alt ". ( DAVID SAACS ).

La fortalesa és un amor intern en virtut del qual l'home  tot ho venç i suporta per Déu.  La fortalesa t'omple de força interior, de tal forma que sabem reconèixer les nostres possibilitats, la situació real que ens envolta per resistir i emprende totes les accions que se'ns presenten en el nostre esdevenir, fent  de les nostres vides quelcom noble, sincer i profitós.

Es una amiga maravellosa de la personalitat que et dóna fermesa en les dificultats i perseverança. La fortalesa és la que t'ajuda a resistir les temptacions que sorgeixen del pensament de la comoditat i de l'egocentrisme. Resistir les influències nocives, soportar les molèsties i afrontar amb valentia les dificultats per vencer-les és propi de la fortalesa. La persona que no vol millorar, que és egoista, que busca solament el plaer, no té motius per a desenvolupar la virtut de la fortalesa. És l'eina apropiada per sobreviure com a persones humanes i per viure com a éssers humans.

És la virtut mitjançant la qual som capaços de soportar i vèncer els obstacles que s'oposen al bé i al nostre progrés espiritual. Són les petites coses que afrontem cada dia les que fan crèixer la fortalesa. No es tracte de realitzar actes sobrehumans, més aviat es tracta de fer de les petites coses de cada dia una suma d'esforços, d'actes virils, que poden arribar a ser quelcom gran, una mostra de fortalesa i d'amor. Santa Teresina del Nen Jesús fou un exemple clar i manifest de fortalesa. La fortalesa ( amb les seves variants de laboriositat i diligència ) ens inclina a afrontar el treball que un ha de fer, no de qualsevol manera, sinò realizar-ho com i quan cal. L'atenció a les coses petites caracteritza la manera divina de treballar un fill de Déu.

Vull retre homenatge, com deia JOAN PAU II, a " valents desconeguts " . A tots els qui tenen el valor de dir " NO " o " SI " quan això és costós. La fortalesa requereix sempre una certa superació de la debilitat humana i, sobretot, de la por. La por i la violéncia son les pitjors amigues de la fortalesa ( coratge ) . TENIM NECESSITAT D'HOMES FORTS!.

JUSTICIA

eladihuguet — 2009-10-18T16:28:49+01:00

La justicia és l'harmonia de les altres tres virtuts cardinals. No admet favoritismes, per això se la representa amb els ulls tapats. Sant Agustí identifica la justicia amb l'amor, i realment tota la justicia cristiana en això consisteix. No pot haver amor sense justicia. L'amor " supera " la justicia, però al mateix temps trroba la seva verificació en la justicia, " Si es trontolla la justicia, també l'amor corre perill ".

La JUSTICIA és una virtut fonamental i general : ha d'èsser constant en la nostra conducta i ha d'abraçar-la en totes direccions. Les altres virtuts no hem de practicar-les sempre i amb tothom : no he fer almoina al que sia més ric que jo; ni donar consell a qui no el necessiti; ni visitar malalts i presos si es tracte d'homes de salut robusta i que tenen plena llibertat.

La JUSTICIA és la virtut moral per la qual hom pensa i obra segons dret ( jus ) i veritat. Segons Justinià : " El DRET és justicia, i la justicia és l'art del bo i l'equitatiu ". Totes les virtuts estan compreses en la justicia. La veritable justicia és l'art de donar el just o fer que tothom disfruti del que li pertoca. O com deia ULPIÀ : " Justicia és donar a cadascú el que li es degut ". Per ARISTOTIL la justicia és la virtut més alta, la virtut perfecta. Per HANS Kelsen : " La justicia és per mi la llavor on pot germinar i florir la ciència, i juntament amb la ciència, la veritat, l'amor i la sinceritat "-

La justicia és ètica, equitat i honradesa. És aquell sentiment de rectitud que governa la conducta i fa acatar degudament tots els drets dels altres. " Benaurats els que tenen fam i set de justicia, Déu els farà farts " ( Mt.5,6 ). La justicia és principi fonamental de l'existència i coexistència dels homes, com també de les comunitats humanes, de les societats i els pobles. L'home i la humanitat busquen continuament la justicia : és aquest un procés perenne i una tasca de gran importància. Tots som conscients en certa manera que no és possible omplir la mida total de la justicia en la transitorietat d'aquest món. Heus aquí la dita : " No hi ha justicia en aquest món ".

Tot home viu i es fa fonadís amb certa sensació de insaciabilitat de justicia perquè el món no es capaç de satisfer fins al fons a un ésser humà creat a imatge de Déu. L'esforç continu i la lluita constant per organitzar amb justicia el conjunt de la vida social en els seus aspectes diversos. Cadascun de nosaltres ha de viure en un context de justicia i, més encara, que cada un ha d'ésser just i actuar amb justicia respecte dels propers i dels llunyans.

" La JUSTICIA i la PAU,com diu l'Escriptura, s'han besat , i la pau és la base de la felicitat ". L'amor dilata el cor i ens fa correr amb facilitat pel cami de les Benaurançes. Qui no té el cor ample no pot pujar una costa : per fer el camí de la vida es precís que l'amor ( justicia ) ens eixampli el cor vencent l'egoisme i la injusticia. L'home just és l'home que " mesura justament " ( Amb la mesura amb que mesureu se us mesurarà ) ( Mt. 7,2 ) . He de ser just sempre encara que res de positiu resulti d'això, encara que sigui l'únic ingenu que ho faci. Aquesta és la característica essencial de la justicia. És millor patir que cometre injusticies o com deia SOCRATES " És pitjor cometre injusticia que patir-la ". Nosaltres només som responsables del que fem, no del que ens fan . Obre amb els altres tal com t'agradaria que els altres ho fessin amb tu.

La justicia no és fàcil ni avantatjosa, moltes vegades no podem deixar de ser imparcials ni solidaris. doncs aquestes poden més que el sentit de justicia. Cal pregar per a ser justos i saber ser justos. El compliment perfecte de la justicia Déu l'ha posada en l'amor : " Estimaràs a Déu sobre totes les coses i al pròxim com a tu mateix ".

P R U D � N C I A

eladihuguet — 2009-10-14T12:04:35+01:00

La paraula PRUDÈNCIA ve de la paraula grega Frónesis, que designa una forma de saviesa pràctica orientada a l'acció : un saber decidir i deliberar. És la clau de volta tant de la teoria com de la pràxis, resulta ser, el nus de la vida humana. Sense prudència no hi ha virtut. Ella ha de gobernar els nostres sentits, les nostres potències, tota la nostra vida personal i social, totes les nostres relacions amb Déu i amb el pròxim.

En el seu famós mite de l' AURIGA , PLATÓ considera la frónesis com la virtut pròpia de l' ànima racional, mentre que la virtut pròpia de l'ànima irascible és la fortalesa ( andreia ) i de l'ànima concupiscible és la templança ( sofrosiné ). Quan aquestes tres parts de l'ànima i les seves respectives tres virtuts estan en perfecta harmonia, sorgeix una quarta virtut : la justicia. Per PLATÓ la prudència ( frónesis ) es sinónim de sabiduria ( sofia ) en el sentit d'un saber organitzar i dirigir racionalmemt l'acció, pel fet que posseeix el coneixement de les coses immutables ( doxa ) o l'opinió , que és el coneixement de les coses canviants i mutables.

Una societat esdevindrà justa , segons PLATÓ, quan els seus elements constituents estiguin també en harmonia, i a més estigui dirigida per la racionalitat no per la força, ni per la luxúria, el desig o les passions ( de riquesa, de poder o altres ). Així la ciutat justa serà aquella en què els seus artasans - productors siguin regits per la temprança; sigui custodiada pels guardians, regits per la fortalesa i ; dirigida pels reis - filòsofs, posseïdors de la saviesa- prudència.

Per als ESTOICS la prudència és el coneixement de les coses que cal fer i de les que cal evitar. Aquesta capacitat de mesurar-se i de jutjar quins pensaments són vertaders i quins són meres imatges de pensament. ARISTÓTIL considerava la prudència com la capacitat de jutjar amb discerniment i la capacitat de disposar els mitjans necessaris i adequats per realitzar el bé. SANT TOMÀS assenyala a la prudència dues condicions : la   reflexió ( consell ) i la resolució. El mal del món és la falta de reflexió. Si la reflexiço pròpia no és suficient, és precís el consell. Finalment , després de reflexionar bé abans d'obrar, és precís tenir resolució per emprendre i continuar l'obra a despit de tots els obstacles, per obtenir el premi de la victòria.

He posat una fotografia que fa referència a l'obra de teatre " La prudencia en la mujer " de Tirso de Molina, perque en les dones recau la virtut de la prudència, es a dir, mantenir l'harmonia dins de la llar. La bellesa de la dona ve del seny, " la dona que assoleix la plenitud del seny i la prudència és la més harmónica i la més bella · perquè com diu Tucídedes : " la presencia de la virtut és la crea bellesa ".

La Prudència ens ajuda a reflexionar i a considerar els efectes que poden produir les nostres paraules i accions, tenint com a resultat un actuar correcte en qualsevol circunstància. La   prudència és la virtut que permet obrir la porta per a la realització de les altres virtuts, i les encamina cap a la fi de l'ésser humà, cap el seu progrés interior. La prudencia és tan discreta que passa desapercebuda davant dels nostres ulls. Prendre decisions encertades no equivocar-se; tira endavant   i conservar la calma inclús en les situacions més difícils. Així es la prudència ,   decidida, activa, emprenadora i comprensiva. La manca de prudència sempre té conseqüències a tots els nivells : personal i col-lectiu. L'ésser prudent no significa tenir la certesa de no equivocar-nos per contra la persona prudent moltes vegades s'equivoca, però te l'habilitat de reconèixer els seus errors i limitacions aprenent d'ells.

Sap rectificar, demanar perdó i buscar consell. La prudència   ens fa tenir un tracte just i ple de generositat cap als altres, edifica una personalitat ferma, segura, perseverant, capaç de comprometre's en tot i amb tothom, generant confiança i estabilitat en els qui ens envolten, pensant que tenen un guia que els condueixc per un cami segur.

LES VIRTUTS CARDINALS

eladihuguet — 2009-09-29T17:30:35+01:00

Les virtuts són forçes que Déu ens dona per caminar i alogú estima ordenar elsa nostres actes vers Ell. Algunes les tenim infuses des del nostre naixement . A més dels teologals hi ha les CARDINALS, que el seu nom deriva de la paraula llatina cardo que signica galfó i frontisa d'una porta. Totes les altres virtuts giren al voltant d'elles. Contenen la llavor de les altres virtuts.

PLATÓ deia que les virtuts cardinals eran al mateix temps virtuts morals, es a dir, que guien. LA Prudència neix d'exercitar la raó; la Fortalesa de controlar les emocions; la Templança de deixar que la raó atempere els desitjos ; i la Justicia prové de que cada element de la ment estigui d'acord amb els altres. Per l'esmentat autor la virtut és el punt mig entre dos extrems. Prudència la virtut que regeix la raó i l'enteniment habituant-los a jutjar serena i desapassionadament. Reflexiu. La Fortalesa és la virtut pròpia d'aquell que té per objecte el bé ardu i difícil d'aconseguir. La fortalesa poseeix una voluntat decidida de superar totes les dificultats. És unn curull d'energia. La Templança regeix l'apetit concupiscible. Controla les passions humanes i elsa desitjos sensitius. I la Justicia es un procés interactiu de les tres primeres . La fu8sió de les tres donarà com a resultat " l'home just " ( l'home virtuós per excel.lència )

Les virtuts cardinals són Hàbits que s'adquireixen amb l'exercici i la repetició fent que la persona quedi habilitada per la realització d'una vida correcta. Mitjançant aquestes virtuts les nostres facultats cognoscitives i volitives s'inclinen vers el que ens és convenient i conforme al judici de la raó. La repetició d'actes engendra hàbits i aquests predisposen a l'home adequadament per complir el bé. Les virtuts cardinals són formes de ser i de viure habitualment el bé. Donen la fisionomia d'una persona bona i justa. Si vols tenir una personalitat íntegra, tens de treballar i cultivar aquestes virtuts. Elles són el suport on les altres virtuts es recolzen. Prescindir d'elles és impossible per poguer edificar o bastir un edifici humà i espiritual.

Les cardinals regulen els nostres actes, ordenen les nostres pasions i guien la nostra conducta. Proporcionen facilitat, domini i goig per porta una vida moralment bona i justa. El LLibre de la Saviesa diu : " Si algú estima la justicia, els seus fruits són les grands virtuts, perquè ensenya la templança, i la prudència i la fortalesa, que són les coses més útils als homes en aquesta vida " ( Saviesa 8, 7 ). I Sant Pere en la seva segona carta ens diu : " Poseu tot el vostre afany a unir la fe amb la rectitut, a la rectitut el coneixement, al coneixement la templansa, a la templansa la paciència, a la paciència loa caritat, a la pietat l'amor fraternal, i a l'amor fraternal la caritat " ( 2 Sant Pere l, 5- 7 ).

Segons Sant Agustí " Viure bé no ésa altre cosa que estimar a Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forçes. Li conservem un amor etern ( per la templança ) que cap desgràcia no pot fer trontollaqr ( això ve de la fortalesa ) , que l'obeeix a Ell sol ( i això és la justicia ) , que vetlla amatent per diascenir totes les coses i no deixar-se sorprende per l'engany i la mentida ( i això és la prudència ).

Vull acabar comentant la fotografia - dibuix de l'encapçalament que es troba als museus vaticans. Com podeu veure estàn pintades les virtuts cardinals : La Pru´`encia en el centre mirant-se en un espill; La Templança a la dreta i a l'esquerra la Fortalesa agu8antan amb força un roure i agafant el seus fruits. La Justicia es veu en un esgraó inferior amb les balançes. " Qui no es pot governar a ell mateix, no pot aspirar a ser un bon governant " ( Gandhi )

TENDINITIS DE PEU I TURMELL

eladihuguet — 2009-09-16T13:58:16+01:00

Fa  sis dies que estic sufrint una tendinitis de peu - turmell, anomenada vulgarment del taló d'Aquiles. Va començar el dolor un dia després de l'anada a Granollers a visitar a la meva cunyada. El dolor en un principi és puntual i lleu, però tot seguit es fa intens i progressiu , de tal forma que no pots posar la planta del peu a terra, ni caminar, doncs les fiblades pujen fins al turmell. Això es va manifestar al aixecar-me del llit la matinada del dijous
El dissabte a les 23 hores era tan intens, molest i dolorós que trucarem al 061 doncs la cosa no tenia bon aspecte. Va vindre una metgesa sudamericana i va diagnosticà tendinitis   però amb reserva. Va inyectar-me un antiinflamatori, un envenat comprenssiu en sentit del retorn venós, unes pastilles antiinflamatories, una crema " calmatel " pel dolor, repós de quatre a sis dies i visitar al metge per una radiografia del peu. També va fer un anàlisis d'orina que resultá negatiu. va mirar-me la pressió ( estava baix ) i va oscultar-me. Explicà que la tendinitis es produeix per la inflamació del tendó, la seva baina ( fàscia) o les dos coses.

La tendinitis és una inflamació que pot manifestar-se en qualsevol tendó . Produeix sempre dolors intensos. Quan la  fàscia, ( membrana fibrosa i resistent, de color blanquinós brillant, que serveix d'embolcall als òrgans subjacents i els manté en llur posició respectiva ) que conecta el turmell amb els dits del peu s'inflama per una sobrecàrrega , per un refredament   o per un malt calçat ( les dues últimes són les apropiades) produeix un dolor intens i molest que te impedeix caminar. Les causes poden ser moltes però són més clares en persones , com jo, amb un excés de pont i sobretot, per un calçat inadequat com les xancletes o plantonfles les quals no tenen taló i sobrecarreguen en excés la fàscia.

El que ara toca és anar a un bon podòleg perquè faci un estudi de la trepitjada per observar si un pateix d'un accés de pronació ( moviment de rotació de fora a dins) , la qual influeix i molt en aquiest tipus de lesió-inflamació; fer-se la radiografia de peu; continuar ambs els antiinflamatoris, l'envenat, el descans petinent i potser sigui necessaria anar amb plantilles ortopèdiques adients a la morfologia del peu.

Mai hauria pensat que una cosa tant petita portés tan enrenou. Una bella imatge del COS MISTIC cada falta, mal comportament o pecat repercuteix en tots els membres. Senyor, no vull ser causa de sofriment dels altres.

EXALTACI� DE LA SANTA CREU

eladihuguet — 2009-09-14T22:56:52+01:00

Avui 14 de setembre és la festivitat de l'Exaltació de la Santa Creu. La catedral de Barcelona té com a titular la Santa Creu i l'Hospital més antic i famós de Barcelona porta el nom de la Santa Creu i Sant Pau. El dibuix correspon al Ball de Santa Creu de la Riera de Gaià, població del tarragonés que té dita festivitat com a votiva. Molts pobles de Catalunya estan identificats amb la Santa Creu.

La creu era el suplici més atroç i vergonyós pels romans. Aquest instrument de tortura i execució que utilitzaren els romans fa dos mil anys i que reservaven tan sols per els qui no eren romans , especialment aquells que es revel.laven contra la autoritat del Cèsar. És possible exaltar la CREU, instrument de suplici en el que van morir amb gran sofriments milers de persones?. Semblaria com si   ara exaltéssim la cadira elèctrica o el garrot per estrangular. Però l'Església ens diu :" MIRA EL ARBRE DE LA CREU , ON PENJA EL SALVADOR DEL MÓN : VENIU I ADOREU-LO ".

És ben evident que no és la creu en ella mateixa sinò la persona que va morir en ella, Crist. La creu , sense el Redemptor mort i ressucitat, sería un pur engany, una follia; però si penja d'ella Crist, llavors davé un nou arbre   de Saviesa. Una esperança de vida , de eternitat. Jesís digué a Nicodem : " Ningu no ha pujat mai al cel, fora d'aquell qui n'ha baixat, el Fill de l'home. I així com Moisés va enlairar la serp en el desert, també el Fill de l'home ha de ser enlairat, perquè tots els qui creuen en Ell tinguin vida eterna "( Joan 3, 13 -15 ).

En la creu hi llegim les contradiccions i el desconcert que tantes vegades suren dins nostre, En la creu hi trobem aquest aiguabarreig de llum i oscuritat, de dubtes i certeses, de por i valentia, d'egoisme i d'amor, de salut i de malaltia, de vida i de mort. Elements que conformen la nostra existència. La festa no és una festa masoquista, és de vida i llibertat. Per la Creu arribaràs a la llum " PER CRUCEM AD LUCEM ".

En la CREU hi veiem sobretot l'esperança, no és una esperança cega, infantil, sinó certa, ja que la posem en Aquell que va ser elevat a la creu i que va dir una vegada elevat  tot ho atrauria vers  Ell. " Jo estaré amb vosaltres fins a la consumició del temps ". En la foscor i en la tenebra del Calvari és on veurem la llum de la Resurrecció. " Mireu  la Creu, en que mor Jesús !, signe d'oprobi i sofriment. Jesús n'ha fet victòria i amor, Per la C reu som fills de Déu ". " Adorem la Creu sagrada, signe de l'amor diví. És ella la clau del Regne, de la joia sense fi ".

PUJAR A LA MUNTANYA

eladihuguet — 2009-09-10T19:46:56+01:00

A la paraula MUNTANYA hi ha una riquesa semàntica que va des d'un sentit geogràfic a un grup immens d'idees i sentiments. És un molt romàntic. Cada persona té una estimació per les seves muntanyes i al veure-les sent una satisfacció. PUJAR A LA MUNTANYA sempre és difícil. Es necessita esforç, ganes de pujar, abnegació i ser amant de la natura. Tota muntanya comporta un misteri, tot el que hi ha darrera roman invisible als nostres ulls. Al cim de les mateixes, creien els avantpassats, que era l'estada dels déus. No tothom hi puja fàcilment, és com un camí a un paradís perdut.

Si hagués de pintar un paradís, tal com sominiava des de petit, pintaria una vall encantada, envoltada de turons i singles ( muntanyes).! ¡Ho muntanyes que teniu la meva ànima captiva!. Vull respirar l'aire pur, veure el cel clar i serè, sentir l'olor de plantes i flors silvestres des dels vostres cims. Diuen que les muntanyes són la ossada d'un país. El que ho fa fort i que estigui dempeus. De les muntanyes ha baixat la força i pujar-hi de nou és retrobar vells anhels i entusiasme.

Jacint Verdaguer el va plasmar maravellosament: " Per passeig doneu-me l 'ombror d'una ribera / més, per volar, muntanyes canceller de l'infinit / des d'on vegi la volta del cel tota serena, / el sol de cara a cara i a Déu de fit a fit "." Tot sol amb les muntanyes, tot sol amb les boscuries / vessant de fe per l'ànima, pels cossos d'aire pur / tot sol amb el cel i terra flaires i canturies / s 'envien, flors i estrelles pel gran camí d' atzur " ( Soledat ). Tots volem volar, enlairar-nos, veure les coses des d'una posició elavada i privilegiada

Donant una ullada a la Bíblia veurem com la muntanya ocupa un lloc privilegiat. Aquest santuari de la natura és alhora on reposa Déu. Les muntanyes són llocs per cantar i pregar a Déu. En moltes muntanyes de Catalunya nien infinitat d'ermites i monestirs. " En veure les multituds, Jesús, puja a la muntanya , és va asseure i prenent la paraula va començar a instruir amb les Benaurances "(Luc 6, 20 -26). " Sis dies després s'emporta a Pere, Jaume i Joan a una muntanya alta, segurament la muntanya del Tabor, i es TRANSFIGURA davant d'ells: el seu rostre resplandia com el sol, i el seus vestits es tornaren blancs com la neu. I allà aparagueren Moisès i Elies que parlaven amb Ell · (Mateu 17, 1 - 8)."Van prende a Jesús, carregat amb la creu, vers una muntanyeta anomenada Gòlgota hi allà el CRUCIFICAREN " (Joan 19, l6-l9). I finalment la seva ASCENSIÓ als cels.

La muntanya té un caire romàntic com el de pàtria, que quan un s'enlluina d'enyorança és mort. Voldria ser com Victor Balaguer . " Jo soc el trobador de la muntanya ". Vull veure els teus cims nevats, respirar l'aire pur, descobrir nous mons i fitxar la mirada vers l' Infinitit La teva talaia és la adient.

LA BOIRA S'HA ESQUIN�AT

eladihuguet — 2009-09-05T20:57:23+01:00

Quan era petit la boira m'envoltà, era la boira de La Mussara, però jo n' era insconscient. Aquel núvol situat a prop o fregant la terra, format per petites gotes d'aigua en suspensió. A vegades era tan espessa que un no hi veia més enllà de quatre metres . Això ho vaig experimentar cap als vint anys al poble de Ciutadilla ( LLeida ) quan hi passava les vacançes de Nadal. Dificultava molt la visibilitat i inclús impedia la movilitat per por de no ensopegar i perdre la direcció. Era tan humida que els llençols semblaven peçes de gel i tenia que solventar-se la fredor amb bosses d'aigua calenta. I al matí obrint els ulls tot ho veias gebrat com si petits flocs de neu haguessin caigut. Durant algunes setmanes el sol es feia fonadís ( desapareixia) i la melangia i quelcom de tristor t'enveia.

Tota la boira s'ha esguinçat quan l'ha ferida el raig del sol; al bes de l'astre rei resplandent torna a les coses el color. Quantes boires durant la vida ens envoltan i que difícil a vegades costa esquinçar-les. Necessitem veure el SOL perquè aquest dolçament ens fereixi esquinçant tota mena de boira. I amb sa llum de nou totes les coses retrobin el seu color. Quan no hi ha color es que no hi ha llum, i la fredor, la foscor i les boires tot ho fam seu.

Tenebre i nit, cel emboirat, món ple de núvols i foscor. MARXEU BEN LLUNY !. Vull que clareixi ja el jorn, i contemplar els colors policromats dels moixons, rèptils i insectes. Que la claror, la llum i el color siguin sempre el meu escut i emblema.

OBRE'T

eladihuguet — 2009-09-04T19:44:59+01:00

OBRE'T. Un imperatiu. És necessari i casi obligatori obrir-se. Quedar reclós en si mateix és molt perjudicial. Qui no sap obrir-se mai podrà gaudir de la formosor exterior. Quedarà aïllat i una teranyina espesa i atapaïda l'embolcallarà. Serà un illot perdut dins l'oceà que cap vaixell mai hi atracarà.

Els caragols quan no tenen por, a parat de ploure i l'ambient els hi és favorable treuen la banya i sorten a l'exterior per menjar, beure, caminar i veure, igualenc que les tortugues i els eriçons. Quan noten perill és quan la  closca els protegeix. Tota persona que no s'obre és que té por. Pot èsser exterior o interior, aquesta disortadament és més perillosa perquè demostra que un no te confiança en si mateix. No tinguis por i obre't.

EFATÂ. Jesús se'n va anar del territori de Tir i, passant pel de Sidó, arribà al llac de Tiberiades. LLavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li fica els dits a les orelles i alçant  els ulls al cel, sospirà i digué : " EFATÀ, paraula hebrea que vol dir OBRE'T. I al moment les seves oïdes s'obriren.

L'ùnic ser que pot viure sense cantar les lloançes  de  Déu, perquè té les oïdes tapades; sense volguer descobrir el miracle de la vida i les maravelles de la creació és l'home que tancat ,   a pany i forrall, en el seu orgull no sab i a vegades no pot obrir-se . És com aquell peix, de l'història antiga, que va morir de set mentre nedava en l'aigua però no va obrir la boca per por a ofegar-se.

Tots hem d'obrir-nos a Déu i als germans puix d'aquesta forma ens guarirem. És necessari que l'home s'obri ( EFATÀ ) a l'escolta de la paraula de Déu. Obre't per sentir les seves veus i veuràs com la sordesa del cor desapareix. Les seves paraules seran com ales d'esperança i d'autèntica llibertat. Aquells estalladors que frenaven la sortida, s'obriràn i ja mai més els tindràs. Ja no hi haurà sords ni homes tancats sinò oberts plenament. Tenim de canviar les lletres: " OBRE'T   a OBERT ".

SI EM DIUS AD�U

eladihuguet — 2009-09-02T20:15:19+01:00

Avui, dos de setembre, a les dotze del migdia he participat en l'Eucaristia de comiat ( funeral) de l'amic MIQUEL GRASES I LASHERAS a Collserola. Tenia 68 anys, però les enfermetats mai s'han apartat d'ell des de l'infància. Déu afligeix al justos tenim l'exemple de Job. El Miquel era una persona assenyada, de tracte cordial i educat, que volia passar per la vida sense fer soroll, casi de puntetes. Però gaudia d'una personalitat impressionant, tenia un sentit religiós profund i unes ganes d'ajudar al proïsme immillorables.

Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar; que cap ocell trenqui l'armonia del seu cant. Paraules molt adients pel MIQUEL. El dia ha sigut net i clar, com ho foren les teves paraules i ensignes. Mai dintre d'ell hi hagut foscor sinò claretat, ha dit les coses pel seu nom però sense ferir. Ni l'enveja ni l'orgull han tingut cabuda en el teu cor. Que cap ocell trenqui l'armonia del seu cant. S'ha complert plenament, no ha sigut un ocell, sinó sis, els teus nebots, que han trencat el silenci armoniós amb unes veus plenes d'armonia, de tendresa, de fe i amor.

Em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia ( Miquel Marti i Pol ). Efectivament és la tristor que humanament un té : el no poguer ja compartir. Tot comiat resulta dolorós i una pèrdua. Però pels que som creients l'amic MIQUEL ja participa no del pa sinó de la visió i companyia de Déu, el seu creador, i de totes les persones que ell ha estimat. En la casa del Pare hi ha moltes estades i ell ha anat vers aquella que des de tota l'eternitat tenia assenyalada

AIXECAT I MENJA

eladihuguet — 2009-09-01T23:50:36+01:00

Quantes vegades un està ensorrat, amb la moral a ran de terra, dins un túnel sense veure la sortida, fatigat i angoixat, sense ganes de fer res i amb les il.lusions esgotades i no sap com aixecar-se. Sembla que sigui còmode continuar així. Inclús té manra de canviar de situació; perquè les veus del seu entorn són com ploraneres. Però en sec sent una veu que li diu : " AIXECAT ¡ ". posat dempeus, fes sortir totes les forçes interiors que tens i t'han donat, espavila, treu-te la son de les orelles i comença a caminar.

El camí que has de fer serà larg i costarut, pero mai et faltarà el menjar que et donarà forçes per superar totes les adversitats. Daniel a la cova dels lleons mancat de queviures i tenim tan a prop els lleons, prega a Déu, el qual li envia un missatger ( Daniel 14, 35 ) , el profeta Habacuc que havia preparat unes menges sabroses per al seus segador, i com no sabia on era Babilonia , l'àngel l'arrapà pels cabells i, carregat amb els cistells plens, va dipositar-lo a la cova dels lleons (l4, 35 ). I digué : " Daniel, servent de Déu, pren content el menjar que Déu t'envia ". Havent-les preses, Daniel s'aixeca, i va donar gràcies a Déu. No cal dir que Daniel estava molt afamat ( sis dies dintre de la cova), enllesteix amb un tres i no res l'àpat preparat per a tota una colla de segadors. L'angoixa s'apaivaga i devalla del cel el sosteniment, el nostre pa de cada dia i el pa de l'Eucaristia. Si hom reb aquets aliments àvidament i els transfonia a l'íntim de la pròpia substància, mai decaurà i si ho fa tindrà sempre les forçes necessaries per aixecar-se.

TALITA CUM, una expressió hebrea que Crist pronuncià davant la mort de la filla de Jairo , que vol dir : " NOIA, AIXECAI ¡ ". És una invitació de Jesús perquè despertis del somni, de tot allò que et té captivat el cor, i principalment de la mort espiritual. Els cors frugals acullen millor la vinguda de Déu; Ell és l'aliment de l'ànima , Ell enforteix com ningú pogui ver-ho cossos i ànimes. AIXEQUEM-NOS I MENJEM.

TENIR SET

eladihuguet — 2009-08-29T22:31:19+01:00

Hi ha moltes maneres de tenir SET. Els que som  laringectomitzats sabem perfectament que és tenir set. Al no tenir saliva la nostra boca i gola noten considerablement la sequetat. Al menjar hem d'utilizar molta aigua car els aliments no passen. Aquesta és una de les creus que patim. Sempre amb una ampolleta d'aigua perquè el so esofàgic sorti plenament. Mai hauria pensat que l'aigua fos tant necessaria. És una set fisiològica provinen de l'extirpació d'un tumor cancerós.

La terra està  assedegada : pateix SET. Els nostres pagesos no es cansen de mirar al cel precisament en aquestes dies tan calorosos, demanant aigua. També tots aquells esportistes i treballadors que amb l'esforç físic  aumenta considerablement la transpiració ( la suor necessiten beure i apagar la set. El DESERT és potser la figura més propera i semblan a la  SET. Un lloc abandonat i gairabé  deshabitat per tota mena d'éssers vius . És pobre precisament per la manca de dies de pluja. Per això les rutes comercials i de transport per les zones desèrtiques busquen els oasis . Són de vital importancia. És un àrea de vegetació que normalment circunda una font d'agua subterrànea que emergeix a la superficie. És una set que prodien dir física i natural.

CRIST a la creu va dir : Tinc SET. Veritablement tenia set ja que el gran vessament de sang ho provocava ( per això els soldats agafaren una esponja xuclada amb vinagre i li posarem a la boca ), però verament la set que tenia era la set de salvació, que aquell sacrifici fos agradable al Pare i salvífic, finalitzant amb aquestes paraules : Tot s'acabat com Tu volies. Si Déu es fa present en la  SET és perquè Ell sap millor que nosaltres el que significa passar set. Déu pateix set per nosaltres al veure que busquem altres deus que mai ens podran sadollar ja que brollen de falsos pous.

Moltes vegades abrim pous que sabem certament que sortiran serps o escorpions. Que l'aigua disortament és molt llunyana. Benaurada la set que ens manté obert a Déu i als altres. Les persones que han canviat el món han sigut persones profundament assedegades. Persones que han fet seva la set de la justicia, de la solidaritat, de l'honorabilitat i que han fet seves les obres de misericòrdia : "   vaig tenir set i en van donar beure ".

La samaritana no volia tenir mai més set: estava cansada d'anar cada dia a poarla al pou de Jacob. Jesús comença el diàleg amb la samaritana demanant-li de beure. Pero és Crist el que es revela aquí com qui dóna l'aigua viva, una set que l'aigua de cap pou, ni que sigui el de Jacob, no pot saciar. " Qui tingui set, que vingui a Mi i begui; del seu interior brollaran rius d'aigua viva " ( Jn. 4, 5 -42). El mateix que després ens dirà L'Apocalipsis ( 22,l7) : " Qui tingui set, que vingui; el qui vulgui, que prengui de franc l'aigua de la vida ."Una aigua que sacia plenament i mai  s'esgota.

Aigua i vida són dos elements sempre units. La set de riqueses, la set d'èxit, d'honors, de venjança són efimers , no poden donar vida, al contrari donen neguit, angoixa i un mal viure . Doneu-nos primer la set abans de donar-nos l'aigua. Una set que vaigi al ullal de l'aigua viva.

ENVELLIR

eladihuguet — 2009-08-08T18:02:03+01:00

ENVELLIR és una etapa de la vida que ara ja estic tocant. A les palpentes la sento i la veig. Tracto d'amansir-la tan com poc.   No resulta fàcil i menys fer-se amic seu. ENVELLIR BÉ I EN PLENITUD és una sort que, moltes vegades, depent de l'actitut de cada persona. ENVELLIR no és el mateix que SER VELL : una persona pot sentir-se vella als 60 anys i jove als 80 anys. SER VELL és un estat de l'esperit que consisteix en veure la vida i tot el que l'envolta amb tristesa i amargor. La fatiga fisica, els dolors i les malalties provoquen un enfonsament i un cansament que hem de superar amb una energia espiritual.

ENVELLIR no és fàcil. El procés d'envellir comporta un conjunt de transformacions fisiològiques, psísiques i anatòmiques. Els éssers vius  tendim al progressiu deteriorament dels òrgans i de les  nostres funcions pel pas dels anys. Hom distingeix en el  organisme dues clases de cèl.lules : unes són renovables , com les de la pell , i les altres no, com les neurones. Sembla que les cèl.lules no renovables moren quan s'exhaureixen les reserves d'àcid ribonucteic, imprescindible per a l'activitat metabòlica. Cada cèl.lula abans de morir transmet a la seva succesora el codi genètic , però en el decurs de les innombrables divisions que s'esdevenen durant la vida es produeixen errors en la reproducció del codi genètic.

La tendència de cada cèl.lula a una major o menor  LONGEVITAT es determina genèticament, però sobre aquesta tendència actuen nombrosos factors exteriors que la potencien o la frenen. L'home ha buscat de temps immemorial trobar la substància o substàncies que li prolonguesin la joventut, però, ara com ara, hom no ha descobert res que sigui capaç d'actuar sobre el programa genètic i, en aquest sentit, hom no pot fer res per a combatre la VELLESA.

LA LONGEVITAT no tant sols s'explica per la genètica, ni tampoc per haver tingut uns hàbits nutricionals sans( que sens dubte ajuden ) ni per les malalties sofertes o els problemes emocionals, que minvan considerablement el període vital; sinò i de manera principal si han sigut valents i optimistes interior i psicològicament. Si es dona aquest cas llavors tenim ancians socialment actius, optmistes davant els problemes i  estan goiosos de ser vells, sense tenir la sensació de que poden ser un pes o una càrrega per la familia, o per la societat.

ENVELLIR no és un daltabaix. Pot    ser una etapa tan rica , plena i digna de ser viscuda com les altres. Amb les seves alegries i fadors però sempre apasionan. Sorgiran   problemes, per suposat, a tots els nivells, però es quan un els té   ha de mirar-los de fit a fit i inclús sapiguer anticipar-si. ENVELLIR segons HENNEZEL és " un art contradictori: per una part sembla un naufragi i per l'altra una avançada ". Ës un naufragiu perquè comporta nombrosos duels ( la pèrdua de la energia vital, la joventut, l'esperança de vida, la mort de familiars i amic d'edat semblan, la autonomia personal...), però també podem experimentar un fort creixement interior i aprendre a assaborir la vida d'un altre forma, doncs la vellesa és també un guany en termes d'experiència, saviesa, creixement interior i espiritual.

L'objectiu de la vellesa ja no es buscar l'èxit i el reconeixement exterior , sinó que la satisfacció ve quan un madura per dintre. És un temps en el qual podem sentir-nos profundament feliços i aulleujats. Una oportunitat de veure, sentir i estimar d'un altra manera. La ciència cada vegada ens mostra la profunda interrelació entre el cos i l'esperit. Si una persona passa per una situació de precarietat   de la seva salut i per tant per una certa crisi de la seva existència, del seu sentit i de les seves raons de viure; però  si un és creient, el fet de posar-se en mans del Déu bo i misericordiós, té un indubtable efecte sobre la totalitat de la persona. És renèixer de nou.